Joan Margarit

Com Sísif, no conec la meva roca.
La pujo al més alt. Cau fins a baix de tot.
torno a buscar-la, és pesada i aspra,
i malgrat tot, l’escalfo entre els meus braços
mentre torno a pujar-la al més alt.
És una estranya infelicitat.
Penso que és més cruel
no haver trobat cap roca que pujar
així, inútilment. Per amor. Al més alt.