Joan Margarit

Potser per retrobar-se cal estar
a milers de kilòmetres de casa.
Ara parlem en aquest vell convent
transformat en hotel: hi ha encara als ulls
de la dona la por d’aquella nena.
Són secrets de família,
els monstres d’aquells contes de la infància.
Un conte que no vam saber explicar-li,
o un conte que no va voler sentir.
La vida és feta d’una sola por
i moltes covardies,
i, doncs, per retrobar-se, cal estar
a milers de kilòmetres de casa.
Tot s’allunya: també aquesta ciutat.
Tornaré, diu la veu darrere meu
dins l’autocar, sortint per un suburbi
de tallers d’automòbil i barraques.
Ha de ser una veu jove per dir això,
perquè jo mai no tornaré a Morelia.

Hem aturat el cotxe
vora un mur de xiprers.
Fa trenta anys que vivim junts.
Jo era un jove inexpert i tu una noia
desemparada i càlida.
L’ombra de l’última oportunitat
està ocultant la lluna.
Sóc un vell inexpert.
I tu una dona gran desemparada.

Sota l’aigua poc fonda de la costa
ancoro la cuirassa. No faig nacre,
ni perles, la bellesa no m’importa:
sóc un guerrer de dol que, amb negres llances,
s’amaga en una escletxa de la roca.
Viatjar és arriscat però, a vegades,
em moc amb les espines fent de crossa
i em rebolquen, maldestre, les onades.
En el mar perillós busco la roca
d’on ja no moure’m mai. Dins l’armadura
sóc el meu propi presoner: la prova
de com fracassa, sense risc, la vida.
A fora hi ha la llum i el cant del mar.
Dins meu, la fosca: la seguretat.

Un oceà emboirat davant l’hotel.
Les llargues línies d’escuma grisa
dibuixen una barra d’arrecife
davant la balustrada de la platja.
He sentit el teu nom pronunciat
pel llenguatge del mar. Diu que te’n vas.

Planejant damunt l’aigua ho repeteixen
les solitàries cigonyes negres.
No sabré mai què és el que saps de mi,
ni en quina veritat hem estat junts,
ni si hi serem per sempre. No pot ser
un mal dolor el dolor que ve de tu
per aquest tèrbol mar. Desembre. L’últim
desembre amb tu. Després buscar
dintre de mi la teva veu perduda.

Plovia amb deixadesa.
A les nou de la nit -dinou d’octubre-
la Joana arribava espantada al quiròfan
voltada per nosaltres, que ens quedàvem
en la saleta mal il·luminada de vora els ascensors.
Diu que ella, en un intent desesperat
de salvar-se, va dir t’estimo al metge.
Esperàvem la fada que ens tornés
la Joana tranquil·la, la de sempre,
els ulls espurnejant de confiança.
A les onze, mirant per la finestra,
les gotes de la pluja relliscaven
pel vidre com si ho fessin per la nit.
La nit era la fulla d’una dalla.

Le rouge pour naître a Barcelone, le noir pour mourir a Paris.
Leo Ferré: Thank-you, Satan

Hôtel de l’Avenir, l’última nit:
París ens mostra el seu capvespre als vidres.
Quina sort acostar-se amb un somrís
als seixanta anys, la Porta de les Liles.
Quina sort no haver estat un home trist,
ni tu una dona trista. Les ferides
ens han anat fent durs i compassius.
Quina sort aquest fill. Les dues filles.
Quina sort poder veure rere els vidres
una ciutat que no existeix, la nostra:
Ferré canta Verlaine, la pluja posa
reflexos roigs i negres a la nit.
Roig per haver nascut a Barcelona,
negre pels trens nocturns cap a París.

El temps entre dos trens. S’hi ha acostat
buscant aquella guerra de la infància.
És patètic provar de conversar,
als cinquanta, amb el pare de vint anys.
Vora el vell riu fangós de la batalla,
gronxa herbotes el vent davant la làpida.
És una jove eternitat passant
com les aigües de l’Ebre, lluny de casa.
La tarda va tornant-se una campana
amb ocells foscos per camins de canyes.
Li va deixar un passat petit i gris,
acabat per la bala d’algun màuser.
De sobte, descobreix que està plorant
com un pare a la tomba del seu fill.

Darrere les paraules només et tinc a tu.
Trist el qui mai no ha perdut
per amor una casa.
Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi.
Jo em crec el que passa en la nit
estrellada d’un vers.

Vaig entrar dins la fosca dessota la gran volta
on totes les llumetes dels nens morts
tremolaven igual que un cel de nit.
Una veu recitava, interminable,
la llista dels seus noms, una pregària
tan trista com cap Déu no ha escoltat mai.
Vaig pensar en la Joana. Els nens morts
són sempre dins de la mateixa fosca
on els records són llums i els llums són llàgrimes.
Sóc massa vell per no plorar per tots.
He bastit edificis com vagons
amb esquelets de ferro. Grans vagons
que un dia tornaran a arrossegar
la gent cap a un final que ja imaginen.
Perquè tothom ha vist la veritat,
només un llampurneig a un bassal d’aigües brutes.
La sala dels nens morts és dintre meu.
Sóc massa vell per no plorar per tots.

Hi ha un home dret davant la dàrsena.
Després del temporal, assumides les pèrdues
i ja amarrats els grans dolors erràtics,
el millor lloc per esperar és el port.
El port és com ell ara: dintre seu,
enormes, reposats, el mar i els barcos.