Joan Margarit

Un temps, vaig ser una noia de futur.
Podia llegir Horaci i Virgili en llatí,
recitar de memòria tot Keats.
Però, entrant en les coves dels adults,
em van caçar i vaig començar a parir
els fills d’un home estúpid i cregut.
Ara m’empleno el vas sempre que puc
i ploro si recordo un vers de Keats.
Una no sap, de jove, que cap lloc
no és el lloc on podrà restar per sempre.
També s’estranya quan no arriba mai
aquell o aquella en qui trobar descans.
Una ignora, de jove, que els principis
no tenen res a veure amb els finals.

Vas estripar els meus llibres de poemes
i els vas llançar al carrer per la finestra.
Els fulls semblaven papallones rares
que anaven planejant damunt la gent.
No sé si ara podríem explicar-nos,
dos homes vells, cansats i decebuts.
Segurament que no. Deixem-ho així.
Volies devorar-me. Jo, matar-te.
Jo, el fill que vas tenir durant la guerra.

Ja no menjava, em queien els cabells,
tot el dia tenia els ulls tancats.
Però, de matinada, era al balcó
i algú entre els arbres del carrer em parlava
amb una veu semblant a la veu de la mare,
que dormia en el llit del meu costat.
De sobte vaig deixar d’estar cansada
i vaig baixar al carrer sense les crosses.
Mai no havia pogut caminar així,
vaig sentir que em tornava l’alegria:
la malaltia era una pell suada
que ara deixava caure en el carrer.
No m’havia sentit mai tan lleugera.
Vaig mirar enrere cap al meu balcó,
la barana com una partitura,
i vaig dir adéu al pare i a la mare.

La vida em va elegir pel seu amor.
La mort, també.

La mort no és més que això: el dormitori,
la tarda lluminosa a la finestra,
el radiocasset a la tauleta
-tan aturat com el teu cor-
amb les cançons cantades ja per sempre.
L’últim sospir que has fet roman encara
suspès a dintre meu: no deixo que s’acabi.
Saps quin concert és el proper, Joana?
Sents com juguen els nens al pati de l’escola?
Després d’aquesta tarda,
saps com serà la nit, la nit de primavera?
Vindrà gent.
I la casa encendrà tots els seus llums.

2 de juny del 2001

El trajecte es bressola en ell i ella:
grassos, prop dels cinquanta, i amb la roba
desolada de tan posar-se i treure’s.
Dins el túnel s’acusa la indigència,
una ànsia alcohòlica, un aire
que just comença a ser deficient.
Ella li ha començat a fer petons
i a acariciar-lo amb turpitud
mentre va murmurant-li a l’orella.
Els dos somriuen ensenyant les dents,
desordenades com ocells a l’alba.
El tren arriba a on baixen: rere seu,
amb un rebuf, les portes s’han tancat
i ja ningú somriu, i els sotracs
marquen el ritme de les ments com llops
que van buscant des d’on tornar a estimar.

Era l’hivern de l’any seixanta-dos:
el llum encès en el capçal del llit
no s’apagava fins a ser esvanit,
a l’alba, per murmuris de clarors.
Tolstoi va ser incansablement llegit:
mentre en algun badiu bordava un gos,
jo imaginava, al bosc, un fabulós
passeig en els trineus sota la nit.
Va nevar a Barcelona, aquell hivern.
Calladament ens van embolcallar
els flocs de neu com una gran vitrina,
i, en arribar el bon temps, amb el desgel,
tu ja tenies per a mi, Raquel,
el rostre clar d’una Anna Karenina.

Lluna de l’Anna
era la mort
en la barqueta
del seu bressol.
Lluna de draps
damunt la Mònica,
lluna malalta
que duc penjada
de la memòria.
I ja sortia
la lluna estranya,
equivocada,
de la Joana.
A on m’esperes,
lluna enrunada
com el meu pare?
Són moltes llunes
d’un mal viatge,
però pagades
per les felices
llunes romàntiques
de Tenerife,
els clars de lluna
-que no esperava-
dels cinquanta anys,
les nits d’amor,
llunes de te
rere el turó
fosc de Forès.
De tantes llunes
deixa la vida
en la mirada
la lluna grisa.

El tren va deturar-se abans de l’alba
a la deserta estació.
Vam caminar sentint l’aire gelat
per uns foscos carrers sense ningú
fins que el primer cafè va obrir els seus llums.
Allí vam esperar que fos de dia
i que ens obrissin la Maternitat.
En una matinada vam ser rics:
encara podem veure dintre nostre
com surt el sol entre carrers estrets
i els bressols en filera a la penombra.
Avui aquell infant
és un músic de jazz. Mentre l’escolto
tocant el saxo a un club de Ciutat Vella,
al fons de l’escenari s’il·luminen
els vidres entelats d’un tren nocturn
o d’un cafè de l’alba: la llum tènue
que es manté encesa allí on va començar
tímidament el nostre amor per ell.

Canalitzada i seca,
va per fora del poble fins al mar
amb el terra i els murs de formigó,
ampla i blanca a la llum de la lluna.
Les vores, sobre els murs, entre les canyes,
són plenes de ginesta i de fonoll.
De tant en tant, la fosca perfumada
l’adornen en silenci les finestres
enceses entre els horts.
Per la riera vaig fins a la platja.
Ni carrers ni camins, només l’amplària
nua i abandonada esperant l’aigua
furiosa i brutal de les riuades.

Entre les ombres d’aquells galls i gossos
dels patis i corrals de Sanaüja,
hi ha un clot de temps perdut i pluja bruta
que veu anar els infants contra la mort.
Ser vell és una mena de postguerra.
Asseguts a la taula de la cuina
en vespres de braser triant llenties
veig els qui m’estimaven.
Tan pobres que al final d’aquella guerra
es van haver de vendre el miserable
tros de vinya i el gèlid casalot.
Ser vell és que la guerra s’ha acabat.
Saber on són els refugis, ara inútils.