Joan Margarit

Sents aquest mar tranquil de cap al tard,
mig orgue, mig violoncel.
Es va fent fosc. Com tots els vells, vigiles
el teu propi final, mentre al llarg de la platja
el mar és una peça de seda desplegant-se.
Escoltes el que et diuen les onades:
que els qui t’estimaran, voldran que et moris.
Perquè els estimaràs, voldràs morir-te.
La lògica implacable de l’amor.
La lògica implacable de la mort.
L’alleujament que dóna saber que estan tan junts.

Des de quin lloc obscur a dintre meu
dues garses s’envolen en silenci?
Érem joves, anàvem en un cotxe
i, en sortir d’un revolt,
les vàrem veure allí, damunt l’asfalt,
picotejant amb fúria un gos mort.
Just a l’últim instant i sense pressa,
van alçar el vol obrint els elegants
plomatges blancs i negres.
No vam dir res –tu estaves conduint
i vas fer un gest de repugnància.

No ho he oblidat mai més. Si et miro,
encara al fons dels ulls, amb lentitud,
dues garses s’envolen en silenci.
Estimo el que ens queda:
aquest vol nupcial i la carronya.

He baixat al jardí de matinada,
i, com puntes de llança, les estrelles marcaven
el setge llunyà, exacte, de l’oblit.
Quan he sortit al fred dels arbres,
una guineu, en veure’m, s’ha aturat
damunt la gespa ombrívola.
Tots dos immòbils,
per uns instants ens hem estat mirant
i després, sense pressa, se n’ha anat
cap a la part més fosca del camí.
He vist en els seus ulls el misteri dels meus
i penso que també alguna vegada
he entrat creuant la gespa una nit
en un altre jardí on he sorprès
amb la meva mirada uns altres ulls.
Alguna cosa es busca. Pel que en sé,
només la dignitat.
La de la vida mentre se’n va anant
cap a la part més fosca del camí.

Vaig entrar dins la fosca dessota la gran volta
on totes les llumetes dels nens morts
tremolaven igual que un cel de nit.
Una veu recitava, interminable,
la llista dels seus noms, una pregària
tan trista com cap Déu no ha escoltat mai.
Vaig pensar en la Joana. Els nens morts
són sempre dins de la mateixa fosca
on els records són llums i els llums són llàgrimes.
Sóc massa vell per no plorar per tots.
He bastit edificis com vagons
amb esquelets de ferro. Grans vagons
que un dia tornaran a arrossegar
la gent cap a un final que ja imaginen.
Perquè tothom ha vist la veritat,
només un llampurneig a un bassal d’aigües brutes.
La sala dels nens morts és dintre meu.
Sóc massa vell per no plorar per tots.

Van ensenyar-te a fer-ho tot ben fet.
Jugant, obedient, t’acostumaves
als llocs segurs que un dia et fallarien.
L’ordre és tan perillós com el desordre,
són les cambres tancades de la infància
i alhora els corrents d’aire, els cops de porta
en una casa on ja no hi ha ningú.
Amb un somriure tímid véns de lluny,
des del teu món tranquil en blanc i negre
amb la mare i l’estufa de carbó
en una galeria amb vidres prims
per on fugia l’escalfor d’un temps
cap al fred del cel blau d’un pati d’illa.
Vas anar acostumant-te
a no confiar en tu. A no saber
què havies fet mal fet perquè ara retornés
amb paraulotes que no havies dit
i gestos de menyspreu que no eren teus.
Has estimat molt bé,
però la vida, quanta mort ha dut
als teus ulls durs que ara han tornat
a transmetre la tímida tendresa
d’aquella bona nena en blanc i negre
que va aprendre-ho a fer tot tan ben fet
per salvar el nostre amor tants anys després.

Ja està net i endreçat.
Els armaris tancats, com les finestres.
No ens hem descuidat res damunt dels mobles.
El dormitori amb el llit fet,
la tauleta de nit amb el retrat
de la noia amb els ulls il·luminats
per un somriure.
Tot l’hivern sola i escoltant el mar.

Acabada la guerra, jugàvem al carrer.
En sentir un avió sorties a buscar-nos
fins que el seu so es perdia enllà dels núvols.
Són les ruïnes d’aquell lloc segur
que hi havia a la infància.
Una vegada em vaig llevar
de matinada, estaves a les fosques,
asseguda a la taula de la cuina
igual que una gavina dins l’escletxa
d’una roca durant el temporal.

Només veig la llumeta d’una casa
que ja no hi és,
però que em fa sentir menys malaurat.
Fins que el perill es perdi a l’horitzó.

Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l’enveja s’oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d’arribar, sinó d’anar-se’n.
És ara quan l’amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l’horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.