Selecció de poemes escrits i recitats

Saturn

Vas estripar els meus llibres de poemes
i els vas llançar al carrer per la finestra.
Els fulls semblaven papallones rares
que anaven planejant damunt la gent.
No sé si ara podríem explicar-nos,
dos homes vells, cansats i decebuts.
Segurament que no. Deixem-ho així.
Volies devorar-me. Jo, matar-te.
Jo, el fill que vas tenir durant la guerra.

 

Riera

Canalitzada i seca,
va per fora del poble fins al mar
amb el terra i els murs de formigó,
ampla i blanca a la llum de la lluna.
Les vores, sobre els murs, entre les canyes,
són plenes de ginesta i de fonoll.
De tant en tant, la fosca perfumada
l’adornen en silenci les finestres
enceses entre els horts.
Per la riera vaig fins a la platja.
Ni carrers ni camins, només l’amplària
nua i abandonada esperant l’aigua
furiosa i brutal de les riuades.

 

Ser vell

Entre les ombres d’aquells galls i gossos
dels patis i corrals de Sanaüja,
hi ha un clot de temps perdut i pluja bruta
que veu anar els infants contra la mort.
Ser vell és una mena de postguerra.
Asseguts a la taula de la cuina
en vespres de braser triant llenties
veig els qui m’estimaven.
Tan pobres que al final d’aquella guerra
es van haver de vendre el miserable
tros de vinya i el gèlid casalot.
Ser vell és que la guerra s’ha acabat.
Saber on són els refugis, ara inútils.

 

El dic

Hi ha un home dret davant la dàrsena.
Després del temporal, assumides les pèrdues
i ja amarrats els grans dolors erràtics,
el millor lloc per esperar és el port.
El port és com ell ara: dintre seu,
enormes, reposats, el mar i els barcos.

 

SHOSTAKOVICH. SIMFONIA “LENINGRAD”

Recordes? La Joana havia mort.
Tu i jo anàvem en cotxe cap al nord,
fins a l’apartament davant del mar,
i escoltàvem aquesta simfonia.
Vam començar el viatge
un matí lluminós. Dins de la música,
el dia era de murs coberts de gel,
ombres de vianants amb sacs mig buits
i trineus amb cadàvers sobre el llac.
Com una pista d’aterratge al sol,
l’autopista fugia i, rere els sons,
s’estenia la boira dels obusos
i l’empremta dels tancs damunt la neu.
Era un matí d’or blau de juliol
llampurnejant en el cristall del mar.
En els metalls i cordes ressonava
la glòria, que sempre és en passat,
rebutjant, sempre rebutjant, la vida.

De nit només quedava la remor
de les onades sota la terrassa.
En canvi, dintre nostre, com dintre de la música,
rugia el temporal de neu i ferro
que es desferma quan passa full la història.

LES NOIES

El record necessita dir algun nom
per conviure amb allò de què té por.
Pensa en ella: la va començar a perdre
en abraçar-la la primera nit.
L’home trenca el passat com una guardiola
i a dins no hi va trobar res més que fosca.
En els ossos del temps no hi ha tendresa.
Els llocs ja no existeixen.
Les noies ja són velles o estan mortes.

HOTEL ANDORRA PARK

L’home llegeix l’insomni al vidre fosc.
Aquí, on després van construir l’hotel,
aquell noi va amagar sota una pedra
una carta d’amor i va fer un mapa,
el veritable mapa d’un tresor.
Però el tresor era una covardia:
el que no s’atrevia a dir a una noia.
La seva última carta d’amor,
aquesta sí que va donar-la en mà.
Llavors la covardia o el menyspreu
–no ho sabrà mai− venia d’una dona.
Va arribant l’alba als vidres de l’hotel
com un vaixell de guerra.
Cap dona no es recorda de cap carta.
Els núvols presagien fred i neu.

AVANÇAR DINS UN CONTE

Sobre el bosc en silenci cau la neu,
una manta gruixuda que no escalfa
la miserable multitud de roures.
Ben abrigat, el creuo caminant:
on hi havia el camí ha quedat cobert
i no queda més rastre que els meus passos.
Em trobo un niu caigut, un niu molt gran,
com si fos el bressol d’un infant mort.
Ara, per tornar enrere necessito
les pròpies empremtes, però cau
la neu i va esborrant-les en silenci.
Un cop de vent aixeca un remolí
i el niu va arrossegant-se, rodolant
per un temps mut i fred, sense camins.

CASA DE MISERICÒRDIA

El pare afusellat.
O, com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú li escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia deixar els fills
dins de la Casa de Misericòrdia.

El fred del seu demà és en una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l’última casa de misericòrdia.

 

Tornar