Joan Margarit

Què fer de les paraules al final?
Si vull trobar què sóc no puc buscar
més que en dos llocs: la infància i ara que sóc vell.
És on la meva nit és neta i freda
com els principis lògics. La resta de la vida
és la confusió de tot el que no he entès,
els tediosos dubtes sexuals,
els inútils llampecs d’intel·ligència.
Convisc amb la tristesa i la felicitat,
veïnes implacables. Ja s’acosta
la meva veritat, duríssima i senzilla.
Com els trens que a la infància,
jugant en les andanes, em passaven a frec.

Dona que enamores
amb una passió de cabells blancs el temps
i que mantens la teva pulcritud
freda de blau d’hivern.
L’amor és ara aquesta intel·ligència
d’una mirada eròtica i amable
que ja no necessita mentir més.

Del pati a nord que acaba sent la vida,
n’has fet aquest jardí.
Íntima Venus meva,
silenciosa sensualitat
de la força que té el nostre record.
Només el sexe escalfa.
Hi ha llàgrimes que són les més ben protegides.
Llops i voltors les guarden.

Camino al costat de la cadira
que algú empeny, maldestre.
Mèxic. Sortint junts de l’hotel, la roda encalla.
¿Has vist, Joana, com m’he ajupit
a obrir els reposapeus
i li he posat les cames al seu lloc?
Tota la vida amb tu ha tornat de sobte,
i no vull tornar a alçar-me perquè ets tu
a qui estic ajudant.
M’has vist maniobrar en pujar el graó?
Has recordat quan t’empenyia
en la teva cadira i tu anaves confiada?

Vaig començar en present aquest poema.
M’arriba a Barcelona la notícia.
Ell és, ja, amb la Joana.
Ara dues cadires de rodes buides
s’estan fent companyia
mentre, a les dues bandes de l’Atlàntic,
un present que és ventós i sense oblit
colpeja cada dia menys retòric.

Aguascalientes, amb Cristina y José Emilio, 9 de novembre de 2013.
Sant Just, 16 de febrer de 2014.

Cavar entre les pedres, els terrossos
i les arrels que mai no arrencaràs.
Però aquest és el preu del que és profund.
Cavar és religiós.
És una forma de bondat.
Cavar de nit. Després agenollar-se
i aixecar els ulls a les estrelles
sabent que cal buscar-ho tot a terra:
com construir una casa, com escriure un poema.
I fins i tot des d’on tornar a estimar
en aquest temporal de la memòria.

Alt, de maó vermell, el bloc de pisos,
al darrere, on donava casa meva,
tenia molta llum: s’obria a la malesa
dels solars del suburbi i dels afores.
Al davant s’estenia el parc i l’ordre
del seu misteriós verd fosc urbà.
Sempre, d’aquell darrere
m’ha espantat un ermot amb massa llum.
Com una al·legoria del país
devastat on vaig néixer. Del davant
m’ha espantat acabar sent un intrús
a un parc bellíssim sense haver estat mai
un romàntic anglès de classe alta.
Esplendor i adustesa són mala simetria.
A vegades m’agrada tornar al parc.
Allí vaig descobrir que, per ser lliure,
els que t’estimen no han de saber on ets.

Anava brut de taques de greix negre
de tallers i motors. Tenia els ulls
lluents però tan foscos com les taques.
En trobar-nos a algun carrer del poble
m’acorralava tot amenaçant-me
amb la brutalitat del seu somriure
i em prenia el que fos el berenar,
uns cromos, un quadern.
Viure podia ser humiliant.
Mai no vaig delatar-lo:
la seva força em va descobrir l’odi.
No confiar en cap autoritat.
Ni en cap autoritat, ni en cap amor.

Un gos abandonat va carretera enllà
buscant l’esclavitud en el perill.
Panteixant, al capvespre, li queda encara força
per bordar els primers fars, que l’enlluernen.
La carretera passa vora el mar
en una costa abrupta.
El món pot ser bellíssim
però ha de portar inclosa l’humiliació.
Somiar no és res més que buscar un amo.

Nostres com les cançons que fan plorar
són aquells dies.
Van ser la veritat de quan es feia fosc
amb somriures, banyant les criatures.
El cansament alegre del sopar.
Les cares que mai més
no han tornat com llavors a confiar-se.
La vida s’alimenta dels dies generosos.
De donar i protegir.
Quan s’ha pogut donar, la mort canvia.

Aquest nom és encara un refugi.
La santedat civil de la cobdícia
i també l’exabrupte generós
dels morts a Montjuïc, enfront del mar.
On és aquella burgesia culta?
I aquells obrers que, a més del seu ofici,
se sabien poemes de memòria?
Què pot, encara, unir-me a una ciutat
a qui li veig la cara maquillada
com d’una mare morta?
Callat, escolto el ferro dels tramvies
que quan jo era jove passaven per la Rambla:
una sonata de pobresa i roses.
Però, a Montjuïc tinc dues filles,
i ara m’ofèn una gentada estranya,
que s’encega en la festa innecessària
d’hotels gelats i aparadors superflus.
Sol ser als refugis
on, a vegades, fa més fred que enlloc,
desolada ciutat que fas de puta.

Visc en ciutats amb edificis alts,
inclinats, al biaix i que exhibeixen,
sumptuosos, la força del perill
i de la insensatesa.
Titani i vidre reflectint els núvols.
Però la vida són també bastides,
uns humils esquelets per anar amunt.
Com un traïdor de Shakespeare, l’opulència
planeja sempre un crim.
I jo sóc una carta mal escrita
pels qui van obrir pas a l’aigua fins als horts.
Vinc d’allí. El que hi hagi en mi de noble
no pot venir d’enlloc més que de la pobresa.
La que amb humilitat treu la bastida
d’uns murs ben rectes, verticals i clàssics.
La que amb l’aixada va apartar la terra.
L’he coneguda. Sé què és.
Mai no la confondré amb tot allò
que hi ha de miserable en l’opulència.